La pressió de tenir-ho tot clar als 19

En algun moment vaig començar a creure que, als 19, ja hauria de saber-ho tot.

Quina carrera triaré.
En quin tipus de persona em convertiré.
Quin camí he de seguir sense desviar-me.

És curiós com apareix aquesta pressió sense que ningú ho digui directament.

Es nota en la manera com es parla de les pràctiques.
En la manera com s'anuncien els èxits.
En la manera com s'escenifica la seguretat.

Sembla que tothom ho té tan clar.

I de vegades em quedo assegut pensant —
Per què jo no estic tan segur de mi mateix?

Hi ha dies que em sento ambiciós i imparable.
Altres dies qüestiono cada decisió que bec.

N'estic fent prou?
Estic triant bé?
Estic perdent el temps?

La pressió no fa soroll.
És subtil.

Sona així:
“Hauries d'haver avançat més.”
“Hauries de tenir un pla.”
“Hauries de tenir més confiança.”

Però estic començant a entendre una cosa.

Potser els 19 no han de ser una etapa estable.
Potser han de ser com una obra en construcció.

Inacabada.
Càotica.
Cambiante.

Potser no tenir-ho tot lligat no vol dir que vagi tard.
Potser només vol dir que encara estic construint.

I construir requereix temps.

No ho tinc tot resolt.

Però hi penso.
Ho intento.
Hi soc present.

I potser, per ara, això ja és suficient. 🌿