La confusió de la qual ningú parla

A vegades m'encalça una por silenciosa.

La por de pensar que estic perdent el temps.

Però no d'una manera òbvia...
Estic estudiant. Ho estic intentant. Estic fent alguna cosa.

Però, tot i així, hi ha una veu que em pregunta:
—És això el que m'ajudarà?
—Servirà de res més endavant?
—Estic avançant o només estic ocupat?

És confús.

Perquè ningú t'explica realment com mesurar el progrés en aquesta etapa de la vida.

No hi ha punts de control clars.
Ni garanties.
Ni línies rectes.

Només tries... i més tries.

I de vegades em pregunto si no m'estaré equivocant.

Veig gent que sembla tenir-ho molt clar.
Molt centrada.
Avançant a tota velocitat en una direcció.

I aquí estic jo... explorant, qüestionant-m'ho tot, canviant d'opinió.

Sembla que vagi lent.

Però potser anar lent no és dolent.

Potser aquesta etapa no va de velocitat.
Potser va d'entendre.

D'entendre què m'agrada.
Què no.
Què és el que em motiva.
I què no.

Perquè córrer cap al camí equivocat no estalvia temps...
només endarrereix la claredat.

Així que potser no estic perdent el temps.

Potser l'estic invertint,
a aprendre,
a esbrinar com funciona tot,
a convertir-me en algú que sap per què tria el que tria.

Encara no n'estic segur.
Però no m'he aturat.

I per ara...
això ja compta. 🌙